Des de fa un parell d’anys, aprofitant la crisi, s’ha obert la veda contra les administracions públiques. No es tracta d’un fenomen casual ni espontani, ni respon a una campanya puntual. L’atac és sistemàtic i es produeix des de diversos fronts, unes vegades de forma coordinada i d’altres no, amb interessos variats. Hi ha dos agressors que disposen d’una potent artilleria: d’una banda el nacionalisme espanyol que busca la recentralització destruint les comunitats autònomes i, d’altra, els propagandistes del capitalisme neoconservador que consideren les administracions públiques com a un obstacle per a la lliure activitat de les empreses.
Els atacs no es produeixen amb dades, rendiments de la inversió o reflexions sobre el nivell de prestació pública sinó mitjançant consignes, mitges veritats i falsedats que, de tant repetir-se, acaben convertint-se en repertoris interpretatius comuns que són acceptats per la majoria de la població sense cap tipus de qüestionament: hi ha massa funcionaris, l’estat autonòmic és econòmicament inviable, Catalunya pateix financerament perquè s’ho gasta tot en temes identitaris, etc. El ministre de propaganda de Hitler, Joseph Goobels, ja ho tenia molt clar: una mentida repetida moltes vegades esdevé veritat.
En entrades anteriors qüestionava algunes conclusions científiques basades, no en les dades objectives, sinó en suposicions no demostrades i en la tria adequada de les dades per a confirmar les hipòtesis. Avui toca començar a parlar d’una d’aquestes afirmacions que es fan alegrement i que tothom dona per sòlidament basades.
Una “notícia” dels 3 de gener proppassat:
Cataluña despilfarra 32 millones al año en su red de 'embajadas'
CiU decide mantener la red de 'embajadas catalanas'
El primer element de tergiversació “goebelià” és anomenar “ambaixades” a les 5 delegacions de la Generalitat (Brussel·les, París, Londres, Berlín i Nova York) i als 32 Centres de Promoció de Negocis d'ACCIO10. S’intenta que cali la idea de que el govern de Catalunya vol “copiar” la estructura exterior de l’Estat espanyol fruit del seu “deliri nacionalista”. Home, dir-li “ambaixada” a una oficina de suport als empresaris, amb quatre persones a Moscou sembla, si més no, malintencionat.
La utilització del terme “despilfarrar”, sense donar cap dada que justifiqui per què es fa, és un exemple més del “hooliganisme” dels mitjans de comunicació espanyols que, amb honroses excepcions, no són més que pamflets partidistes.
Anem a buscar, per exemple, algun indicador sobre si les estructures de foment de l’exportació compleixen la seva missió. Dono algunes dades:
Les exportacions de Catalunya a la UE i als països tercers va créixer un 18% el 2010, un 13,5% el 2011 i un 8,8% el primer trimestre del 2012. De totes les exportacions espanyoles el 25,9% es fan des de Catalunya. És rellevant fer constar, en el mateix sentit, que l'any 2011 per primera vegada a la història les exportacions a altres països (52,9%) van superar les vendes a Espanya (47,1%) i també que per primera vegada l'economia catalana va obtenir un superàvit en els seus intercanvis comercials de l'1,8% del PIB. Alguna participació, encara que sigui petita, han de tenir els Centres de Promoció de Negocis, no?. Sobre tot si tenim en compte que la potentíssima xarxa exterior de l’estat espanyol, amb les seves ambaixades, presenten uns resultats, el 2011, d’una disminució del 1,6% de les exportacions espanyoles.
On és el “despilfarro”?.
I, per tenir més referències, sempre es pot comparar la xifra de 32 milions, amb altres quantitats de altres pressupostos destinades a temes “no identitaris” com els més 560 M€ dels pressupostos generals de l’estat destinat al foment de “festejos taurinos” o el més de 2 M€ que l’ínclita Esperanza Aguirre consigna, per a la mateixa finalitat, als pressupostos de la Comunitat Autònoma de Madrid. En són bon exemple d’inversions productives en temps de crisi.
Però segur que les despeses en política exterior de Catalunya són molt superiors a les de les comunitats autònomes que no tenen una obsessió identitària i no estan, per tant, immerses en els deliris nacionalistes. Analitzem les partides pressupostàries del 2011 dedicades a la política exterior de les diferents comunitats autònomes i fem la classificació tenint en compte els euros gastats per habitant:
Però clar, igual la despesa per habitant no és la millor manera de calcular-ho. Classifiquem, doncs, les comunitats relacionant el pressupost de política exterior amb el seu Producte Interior Brut (PIB), amb la dada d’euros gastats per cada mil milions d’euros de PIB.
Sense comentaris...
