El mercuri, les recomanacions de l’AESAN als consumidors, els dictàmens dels comitès científics i altres històries (I)

Portem uns deu anys amb això de l'anàlisi del risc i, consegüentment, uns deu anys de convivència, no sempre pacífica, entre els “curritos” encarregats de la gestió del risc i els “savis” encarregats dels dictàmens científics i, per tant, de l'avaluació del risc.

S'ha de tenir en compte, però, que els temps administratius, com els geològics, tenen uns ritmes diferents als que regulen la vida de les persones i crec que, malgrat els deu anys de vigència de l’avaluació del risc, estem encara en el procés de construcció del sistema. De forma més planera: encara estem aprenent.

Per què explico això?

Perquè l’origen de l’última “alarma” sobre seguretat alimentària (la notícia de El País, de 30 de juny, referida als consells de consum de peix, per a determinats col•lectius de risc, degut al seu contingut en metilmercuri) es troba en un informe d’avaluació del risc del Comitè Científic de l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN). I, a bodes em convides!, tots coneixeu la meva afecció al tema dels contaminants químics i especialment al metilmercuri (Si te dicen que comí).

D’aquest assumpte m’interessen fonamentalment els elements de comunicació, el procés d’avaluació del risc i com innovem a l'hora de gestionar el risc.

ELS FETS

Fem la cronologia dels fets:

• La Xunta de Galícia va demanar al Comitè Científic de l’AESAN “una evaluación de riesgos que permita estudiar posibles estrategias de gestión integral en relación con la comercialización de partidas de determinados productos de la pesca (especialmente el pez espada) con contenidos de mercurio superiores a los establecidos en la legislación vigente". Traduït al “roman paladino”: què es pot fer amb el peix espasa que entra per les llotges de Galícia quan una part important dels exemplars, de forma sistemàtica, supera els límits legals establerts per al mercuri de 1 mg/kg de pes fresc?. Vull entendre que el que es demanava, implícitament, és la possibilitat de incrementar els límits màxims permesos de mercuri en determinades espècies (fonamentalment del peix espasa) i gestionar el risc amb instruments de comunicació del risc adreçats, sobre tot, a col•lectius de risc.

• El 28 de setembre de 2010, en sessió plenària, el Comitè Científic, de l’AESAN aprovà un “Informe en relación a los niveles de mercurio establecidos para productos de la pesca" en el que figurava com a conclusió: “teniendo en cuenta que los resultados obtenidos en los estudios de evaluación en población española demuestran que la exposición al Hg no es baja, en especial en los grupos de población de riesgo, y que el tamaño de la ración recomendada de carne de peces predadores (por ejemplo, pez espada) en dichos grupos ya es reducido (100 g/semana), no se recomienda aumento alguno de los contenidos máximos establecidos para el Hg en pescados y productos de la pesca.”

Home, no sé si van contestar ben bé la pregunta, però el que sembla clar és que consideren els límits màxims legals com un instrument bàsic de gestió del risc i que, per això, no es plantegen la seva modificació a l’alça.

• El 14 d’abril de 2011 l’AESAN va publicar, a la seva pàgina web, unes “Recomendaciones de consumo de pescado para poblaciones sensibles debido a la presencia de mercurio". Es tractava d’actualitzar unes recomanacions anteriors (2008) com a conseqüència de les dades aportades per l’Informe del Comitè Científic citat en el punt anterior. La nova recomanació deia el següent: “Se recomienda precaución a las mujeres embarazadas o que puedan llegar a estarlo, mujeres en fase de lactancia y a niños de corta edad (entre 1 y 30 meses). A este grupo de población se recomienda consumir una amplia variedad de pescados, evitando consumir las especies más contaminadas con mercurio cuyo consumo debe limitarse. Las recomendaciones para el consumo de Pez espada, Tiburón, Atún rojo (Thunnus thynnus: especie grande, normalmente consumida en fresco o congelada y fileteada) y Lucio son las siguientes:
• Mujeres en edad fértil, embarazadas o en período de lactancia. Evitar el consumo
• Niños < 3 años. Evitar el consumo
• Niños 3-12 años. Limitar a 50 gr/semana o 100gr/ 2 semanas. (No consumir ningún otro de los pescados de esta categoría en la misma semana.”

• El 26 de maig de 2011, l’AESAN publicà una nota de recomanacions de consum que anunciava la publicació de tres recomanacions: una sobre peix i mercuri, una altra sobre crustacis i cadmi i una tercera sobre nitrats i verdures. En el text, que no he sabut trobar al web de l’AESAN, es feia una reflexió sobre les mesures de gestió del risc i s’afirmava: “La fijación de límites máximos en la legislación es la medida de gestión del riesgo más eficaz. No obstante, en ocasiones, esta medida no supone una protección adecuada para ciertos grupos de la población considerados “de riesgo”, por lo que es necesario recurrir a “recomendaciones de consumo” para reducir la exposición de los consumidores de estas poblaciones sensibles al factor de riesgo”.

El paràgraf és interessant perquè introdueix un element cabdal: la gestió del risc no solament es fa mitjançant l’establiment normatiu de límits màxims sinó també amb recomanacions de consum, sobre tot pel que fa a determinats col•lectius de risc.

• El 30 de juny de 2011, El País publicava una notícia amb el titular “Sanidad recomienda a embarazadas y niños no comer atún ni pez espada". L’article explicava bé el tema i deia textualment: “Presionada por el sector pesquero para relajar los niveles máximos aceptables de mercurio, la AESAN decidió encargar a su comité científico una reevaluación de los riesgos. "Concluyó que no solo no había margen para la relajación, sino que la mayoría de niños y mujeres rozan ya los límites aceptables de este tóxico", afirma Victorio Teruel, jefe del área de gestión de riesgos químicos de la agencia. La AESAN recomienda ahora que embarazadas y menores de tres años no consuman nada de pez espada, tiburón o atún rojo, y que los niños de 3 a 12 años no superen los 50 gramos a la semana.”

Fixem-nos que la “notícia” de El País es publica 75 dies després de la publicació per part de l’AESAN de la recomanació. Difícilment es pot dir allò de notícia d'última hora !!!

I a partir d’aquí es va iniciar una petita turmenta que va durar fins al 8 de juliol i que, desgraciadament, no va servir per enriquir el debat sinó per demostrar que, després de molts anys d’intentar aprendre de les crisis alimentàries per millorar la seva gestió i comunicació, hem aprés molt poc.

LA REPERCUSIÓ PERIODÍSTICA

El mateix dia 30 comencen les reaccions i podem llegir coses com:

• El País (30-6-2011): “El sector pesquero reacciona con irritación”.
• Ara (30-6-2011):“Xavier Llebaria, director de l'Agència Catalana de Seguretat Alimentària, explica que des de l'any 2008 desaconsellen a les dones embarassades i els infants fins a tres anys consumir peixos de l'espècie dels grans depredadors, com la tonyina o l'emperador, per les elevades concentracions de mercuri que tenen.” I, més endavant, tot i això, destaca que en les anàlisis que es fan periòdicament per conèixer si hi ha algun tipus d'element tòxic perillós als aliments "mai se superen els límits establerts pels organismes internacionals".
• El País (1-7-2011): “El sector pesquero pide una rectificación a Sanidad por una "alarma innecesaria”. Javier Garat, secretario general de la Confederación Española de Pesca (Cepesca) y presidente de la Asociación de Organizaciones Nacionales de Empresas Pesqueras de la UE, cree que se "ha creado una alarma innecesaria", al aplicar unas recomendaciones más estrictas que las emitidas por la Comisión Europea, que indica limitar el consumo de atún (sin especificar el tipo) a dos ingestas por semana y el de pez espada o tiburón a menos de 100 gramos semanales para ese colectivo.”
• El País (1-7-2011): “El Gobierno ocultó siete años un estudio de los tóxicos en el pescado. La justicia destapa el dictamen confidencial de 2003 que halló niveles excesivos de mercurio en el emperador - Medio Ambiente alega que era un texto interno.” I al text s’afirma: “El resultado no dejaba dudas. El 62,5% de las 128 muestras de marrajo superaba el nivel máximo permitido de mercurio. El 54,2% de las muestras de pez espada estaban por encima del límite legal en mercurio y el 79% excedían el límite de cadmio. En la tintorera, el número de muestras con concentración superior a la permitida baja hasta el 50%. Los niveles de metales en atún rojo, en cambio, son mucho menores, ya que solo cuatro muestras superaron el límite.”
• El País (3-7-2011): “El pescado es bueno, ese es el mensaje. La alerta de evitar el atún rojo y el pez espada ha sido proporcional al riesgo, pero se ha comunicado mal, según los expertos.”
• Agrodigital (8-7-2011): “El MARM y AESAN se reúnen con el sector extractivo y transformador para analizar las recomendaciones de consumo de pescado.”

CONCLUSIONS

¿Podem fer algunes reflexions sobre aquesta història?

• La Xunta de Galícia fa una consulta encertada, posant un tema controvertit a sobre de la taula. Demana una estratègia integral per a ordenar la comercialització de peix espasa amb continguts de mercuri que superen la legislació vigent. Implícitament reconeix que la gestió de riscos basada en la fixació de límits màxims per a contaminants persistents en un aliment és insuficient si no es te en compte el seu consum. En el meu anterior post (Si te dicen que comí) intentava explicar-ho i deia textualment:

Suposem que tot el peix espasa que es pesca al Mediterrani tingui un contingut de mercuri de 2 micrograms per gram de pes fresc, tenint en compte que el límit legal màxim és de 1 microgram/gram. Tanmateix, suposem que el lluç consumit a Catalunya te 0,2 micrograms/gram (límit legal màxim 0,5).

Per a un català mitjà, tenint en compte les dades de consum (dieta total) i, malgrat l’incompliment normatiu, el peix espasa aportaria 0,12 micrograms/dia de mercuri i el lluç 3,156 micrograms/dia.
26 vegades més !!!. Això si, dins de la legalitat, complint els límits màxims permesos.

No anava desencaminat en el supòsit, tenint en compte que, malgrat l'afirmació del director de l'Agència Catalana de Seguretat Alimentària (ACSA), més del 50% dels exemplars analitzats superen el límit legal màxim de mercuri, amb la qual cosa és de suposar que més del 50% dels exemplars posats a la venda l’ultrapassen.

Hem de reconèixer, d’una vegada, que la fixació de límits màxims es fonamenta en la garantia jurídica en els intercanvis comercials i no tant en termes de salut. Gràcies a aquest límit, durant el 2010, Itàlia va refusar 27 partides de peix espasa procedents d’Espanya i Portugal. Algú em pot dir quin perill per a la salut pública es produeix per la comercialització de partides de peix espasa amb 1,2 mg/kg de mercuri?

Si aquests límits són tant importants per a la salut algú em pot respondre per què per a “evitar la pertorbació del mercat”

• Els productes vegetals ecològics poden contenir el doble d'algunes micotoxines que els obtinguts amb l'agricultura convencional?
• Els salmons del mar Bàltic poden tenir el doble de dioxines que els provinents d'altres orígens?
• Els peixos depredadors poden contenir el doble de mercuri que la resta d'espècies?

• Sobre l'Informe del Comitè Científic de l'AESAN hi ha alguns aspectes que em criden l'atenció. En primer lloc, hi ha una certa confusió ja que de vegades es refereixen al peix en general, d'altres als depredadors i d'altres al peix espasa en concret. Cal recordar que la consulta és sobre el peix espasa fonamentalment. Per tant la conclusió de que no es recomana cap increment dels contingut màxims de mercuri en peix no contesta la pregunta de la Xunta. De totes les maneres l’informe es mereix una pròxima entrada al bloc més detallada.

• Amb les dades disponibles, la recomanació de l'AESAN em sembla molt encertada. S'ha de poder dir a la població com pot guarir de la seva salut.

• Es curiós com a partir d’una informació sobre un tema que no és nou, elaborada correctament i amb un missatge clar i inequívoc es munten crisis artificials.

• Probablement, la manera més efectiva d’accedir als col•lectius de risc, en aquest cas, és anant-los a buscar. Una recomanació similar a la de l’AESAN està disponible a la web de l'ACSA des de l’11 de febrer de 2008. I a la Guia per a embarassades, que es facilita a la primera visita al ginecòleg d’asistència primària a Catalunya, es dona el mateix consell des de l’agost de 2008. I no ha passat res !!!

• Sembla que és metafísicament impossible que l’administració pública fugi del estil “Cañete” de comunicació. Expressions com “no passa res”, “està tot controlat” o “gràcies als controls exhaustius sobre els aliments que es comercialitzen mai se superen els límits establerts pels organismes internacionals”, haurien de passar a millor vida. Sobre tot quan no van acompanyades de dades (controls, anàlisis, etc.) que puguin recolzar-lo. Sisplau, tractem als consumidors i a la població com a adults !!!.

• Els sectors continuen reaccionant de manera infantil. “El sector pesquero reacciona con irritación” o “pide una rectificación a Sanidad” són exemples de comportament immadur i poc professional d’un sector alimentari que treballa amb aliments que aporten beneficis però també tenen problemes. Sembla necessària una assumpció clara i transparent dels uns i dels altres.

I no oblidem que, al marge de les relacions entre alimentació i salut, a l’hora de nodrir-nos hem de tenir en compte altres valors. Estic llegint el llibre “El lladre de cervells" de Pere Estupinyà, per cert molt recomanable. El subtítol és indicatiu de la temàtica que tracta: “Tot compartint el coneixement científic de les ments més brillants”. En un del seus capítols, titulat “Pèrdua de biodiversitat per caprici” es pot llegir el següent:

"Aquesta manca de conscienciació és el punt en que més va insistir l’ecòleg marí del CSIC i explorador de National Geographic Enric Sala, quan, durant la nostra trobada a la seu central d’aquesta mítica societat, va dir-me: “Imagina’t que vas a la carnisseria i et diuen: “Avui tenim carn de tigre”. No et semblaria una aberració? Doncs és el mateix que demanar tonyina vermella en un restaurant japonès”. La denúncia d’Enric és contundent: pesquem grans predadors en declivi com la tonyina vermella o el peix espasa perquè hi ha gent que està disposada a pagar molts diners per aquestes menges. Però això no té cap sentit des d’un punt de vista mediambiental. És com menjar lleons o tigres en comptes de vaques o pollastres. Ens agrada alimentar-nos amb les espècies que són al capdamunt de la cadena alimentària, les quals, a banda de reproduir-se menys i créixer més a poc a poc, tenen un paper fonamental en l’equilibri dels ecosistemes."

Apa, reflexionem-hi !!!