Si te dicen qué comí

Dins del programa “El escarabajo verde”, els dies 11 i 18 de març es van emetre, a la segona cadena de Televisió Espanyola, les dues parts d’un reportatge sobre la contaminació química dels aliments titulat “Si te dicen que comí” (part 1 i part 2). El tema escollit te a veure amb l’incident dels pinsos contaminats amb dioxines produït recentment a Alemanya.

No és, ni de bon tros, el pitjor documental que he vist sobre aquesta temàtica però cau en una sèrie de imprecisions i incoherències que són compartides per la majoria d’abordatges periodístics del tema de la contaminació dels aliments pels contaminants orgànics persistents (COP), dioxines i furans, PCB, HAP, plaguicides organoclorats, hexaclorobenzè, etc. i metalls pesants.

Us poso algunes que em criden l’atenció per què són imprescindibles en qualsevol documental “que se precie”:

• Utilitzar imatges que no tenen a veure amb l’objecte del documental però que carreguen emocionalment a l’espectador. En aquest reportatge es veu a nens vietnamites fugint d’un bombardeig amb napalm de l’aviació dels EUA. Es pot saber quina relació hi ha entre l’ús del napalm a la guerra del Vietnam i la presència de perills químics als aliments?.
• Entrevistar a un expert valent. En aquest cas, es tracta de Miquel Porta, expert en seguretat alimentària (sic) i salut pública, que ha fet un estudi sobre la presència de COP en la sang de, aproximadament, 900 catalans. No ho afirma taxativament però deixa caure la relació d’aquesta presència amb la diabetis, el càncer i l’Alzheimer... A més, manifesta la seva preocupació i acaba dient al final que pensa que “...solament queda la Universitat per a dir la veritat”. Home, s’ha de precisar que el seu estudi està finançat per la “ocultista Administració”.
• Trobar representants d’entitats diverses disposades a afirmar que la culpa de tot plegat la te l’agroindustria en particular, i el sistema capitalista en general, ja que la “...legislació és imposada per les multinacionals” (Vida Sana). O que, Greenpeace dixit, el risc químic és degut al sistema agroalimentari, que “els experts de l’EFSA estan vinculats a la industria i no han volgut fer la declaració d’interessos i que hem de menjar menys carn, per a que la ramaderia consumeixi menys soja i evitar, així, la destrucció de l’Amazones” (la qual cosa està molt be però no se trobar la relació amb les dioxines...).

Però la confusió conceptual més important és barrejar tota la contaminació química en un mateix sac i deixar entendre que el sistema de control oficial dels aliments és l’opció efectiva per minimitzar aquest risc.

Anem a pams. Hi ha tota una sèrie de substàncies químiques que s’utilitzen, avui en dia, en la producció agroalimentària i que, per tant, s’afegeixen voluntàriament. Estem parlant dels medicaments veterinaris i dels plaguicides (medicaments per als vegetals). Ambdós grups estan regulats normativament amb llista tancada de substàncies autoritzades, dosis d’utilització i límits màxims de residus que poden quedar en els aliments. El mecanisme per a garantir-ne la seguretat dels aliments en aquests àmbits segueix una seqüència lògica:

• Control de la comercialització tant dels medicaments com dels plaguicides.
• Autocontrol i bones pràctiques a les explotacions agrícoles o ramaderes, tenint en compte la prescripció (per professionals) i els períodes d’espera entre la seva aplicació i la comercialització dels productes alimentaris.
• Verificació oficial del respecte a les normes d’utilització amb controls analítics a la granja i a l’escorxador, en el cas dels medicaments veterinaris i a l’explotació agrícola i a la fase de consum, en el cas dels plaguicides.

No oblidem que, a més, el control oficial va associat a un règim sancionador que en cas de presumpta vulneració del codi penal comporta la intervenció de la policia (a Catalunya, la Brigada de Consum dels Mossos d’Esquadra) i de la fiscalia.

Una altra cosa són els contaminants orgànics persistents (COP) als que podríem afegir els metalls pesants. Aquest conjunt de substàncies es caracteritzen perquè tenen un temps de permanència en l'ambient molt llarg i tendeixen a acumular-se a la cadena alimentària. Les dioxines i furans, els PCB, els HAP, els plaguicides organoclorats, l’hexaclorobenzè, etc. i el cadmi, l’arsènic, el plom i el mercuri no formen part de les substàncies utilitzades en la producció agroalimentària i, per tant, no són afegides voluntàriament sinó que s’incorporen a l’aliment des de la contaminació ambiental. Podríem concloure que no són conseqüència del sistema agroalimentari sinó del sistema social i industrial de la nostra societat.

És per això que les accions de vigilància i control oficial més importants són les desenvolupades per les autoritats mediambientals i van adreçades a les emissions al medi ambient amb xarxes de vigilància de la contaminació atmosfèrica i de les aigües (subterrànies, superficials i marines). A més dels programes d’inventari i control dels equips amb PCB i del control d’immissions en els voltants d’instal•lacions potencialment emissores de dioxines. Es tracta de que si no hi ha emissions de COP al medi, aquests no poden arribar als aliments.

Aquestes activitats, juntament amb els programes de vigilància i control de la producció primària (pinsos, peixos, plaguicides COP en vegetals , etc.), ens poden donar eines de control i de coneixement sobre el nivell de contaminació dels productes produïts a casa nostra.

Però la cosa és més complicada ja que la nostra dieta no solament està formada per productes produïts al nostre país sinó per aliments i ingredients de productes alimentaris procedents dels cinc continents. Per tant els aliments que consumim poden presentar COP provinents d’emissions dels sistemes industrials de països molt llunyans. És per això que, a tot el dispositiu citat fins aquí, s’han d’afegir els programes de vigilància i control dels aliments consumits a Catalunya i els programes de vigilància de l’exposició (dieta total).

El control i la vigilància dels aliments al final de la cadena serveix, així, per saber si les mesures de control ambientals estan sent eficaces.

Diguem-ho clar, la importància dels límits màxims de COP en els aliments és relativa. De cara a la salut de la població, un accident puntual és poc significatiu. El que és realment important és el consum de petites quantitats de COP de forma continuada, donada la seva acumulabilitat.

Un exemple pot ajudar a entendre-ho:

Suposem que tot el peix espasa que es pesca al Mediterrani tingui un contingut de mercuri de 2 micrograms per gram de pes fresc, tenint en compte que el límit legal màxim és de 1 microgram/gram. Tanmateix, suposem que el lluç consumit a Catalunya te 0,2 micrograms/gram (límit legal màxim 0,5).

Per a un català mitjà, tenint en compte les dades de consum (dieta total) i, malgrat l’incompliment normatiu, el peix espasa aportaria 0,12 micrograms/dia de mercuri i el lluç 3,156 micrograms/dia.

26 vegades més !!!. Això si, dins de la legalitat, complint els límits màxims permesos.

És a dir, com a conclusió, qualsevol estratègia per a gestionar el risc per a la salut que suposen els COP i els metalls pesants passa, en primer lloc, per actuar amb contundència a nivell de control de les emissions al medi. En segon lloc, per mantenir sistemes de vigilància per tal de seguir l’evolució en el temps i detectar possibles focus d’introducció a la cadena alimentària. I, en tercer lloc, per mantenir una política comunicativa proactiva i veraç envers la població en general i, especialment, cap als col•lectius de més risc (embaraçades, nens, etc.).

Em permeto fer dos comentaris finals per a la discusió i la polémica:

• Em fa gràcia la sorpresa davant que el positiu a dioxines sigui en ous ecològics. Els aliments que mengen aquestes gallines es produeixen en el mateix medi ambient que els que mengen les de producció convencional!!!!. Ningú ha posat voluntariament dioxines en el procés de producció i el que s’ha d’investigar és d’on provenen per tal d’actuar sobre la font. El que si demostraria una vulneració de les normes seria trobar antibiòtics o plaguicides, quan estan prohibits en aquest tipus de producció.

• Lamento el comentari escapista del President de l'Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició quan diu que la presència de COP en la sang dels ciutadans estudiats per Miquel Porta no te per què ser deguda a l’alimentació ja que els COP són a l’aire, a l’aigua, etc. Hi ha consens en la comunitat científica que la via majoritària d'entrada al cos dels COP és a través dels aliments. Per posar dos exemples, Sr. Sabrido, el 95 % de les dioxines i el 92 % de l’hexaclorobenzè que entren als nostres cosos ho fan a través dels aliments.